Quiero dedicar este cuento a todas las personas torturadas por el estado español que, para quien no lo sepa, aparece en el informe de amnistia internacional por torturas y ha sido declarado culpable de torturas por el tribunal de los derechos humanos de la unión europea.
Marina Enrich Genestar
meu cos, em trobava estès al terra d’una habitació pintada
de blanc i amb un enorme vidre davant els meus ulls, per mobiliari
despertar i no entenia per què era allà. El cap hem feia molt mal i
per més que ho intentés no podia recordar res del que havia fet la nit
abans. Vaig intentar aixecar-me per sortir d’allà dins i anar-me’n cap
a casa però, per més vegades que ho vaig intentar va resultar impossible,
com si el cos s’hagués independitzat del meu cervell, com si
físicament fos mort i la meva ànima estés lluitant per tornar a la vida,
quan les portes al món ja s’havien tancat feia temps. Ara encara, quan
hi penso s’hem posen els pèls de punta només recordar cada maleït
segon que vaig passar allà dins, per sort, grans amics que tenc, m’han
ajudat a superar-ho, però la impotència que sento en saber com està
tot encara em supera, intento lluitar, perquè aquesta, com moltes
altres, és una causa que s’ho mereix, però, s’hi pot fer res contra el
poder?
De cop, la porta que es trobava darrera el meu cap es va obrir
de bat a bat, em va donar un bon ensurt, no esperava que allà hi
pogués haver més gent. Van entrar dos homes, un agent de policia
qualsevol i un tiu alt i bastant corpulent vestit amb roba de carrer.
Van entrar i es van dirigir cap a mi. L’agent s’havia quedat de braços
creuats al costat de la cadira i l’home corpulent em va aixecar de
terra, agafant-me pels braços, sense tenir cap mirament referent a si
m’estava o no fent mal, com un objecte. Després em va fer asseure
a la cadira. Jo encara tenia el cos adormit i no em reaccionava, per
tant no podia aixecar-me ni fer res de res, potser per aquest fet no
em van lligar. L’agent portava a la mà dreta una carpeta que m’anava
a llegir. Ho vaig saber perquè des del moment en què havia entrat
se l’havia anat mirant, més d’un cop, d’una manera molt estranya.
Efectivament va procedir, en primer lloc a obrir-la i tornar-hi a fer un
repàs, suposo que per no haver-ho de llegir tot i fer-me un resum, i
en segon lloc va començar a anunciar-me el que més o menys estava
escrit a aquells fulls. Atentament, vaig escoltar, paraula per paraula,
escoltant detingudament cada frase escrita d’aquell document, sense
perdre’m cap punt ni cap coma. Deia així. << Ha sido usted denunciado
por el Senyor Antonio Ruíz de la Fuente , director y propietario
de la fábrica de tejidos Ruíz, bajo las acusaciones de rebelión
hacia sus superiores i planeamiento de un posible atentado contra su
jefe. Además de haber formado un sindicato de ideales anarquistas,
los cuales la noche anterior se manifestaron violentamente contra la
fábrica donde trabajaban.>>
Aquell fill de puta no sabia fer res més que mentir. Si voleu saber
la veritat, sí que havia format un sindicat anarquista i que això anava
en contra dels estatuts de la fàbrica on treballava, però els meus companys
i jo havíem cregut necessari actuar perquè estàvem farts de que
ens tractessin com a esclaus per un sou miserable i sense mesures de
seguretat. Però manifestar-me violentament o planejar un atemptat,
sota cap concepte! Prefereixo actuar pacíficament, al cap i a la fi, si
utilitzéssim la violència ens posaríem al mateix nivell que aquesta
colla d’hipòcrites. Jo l’únic que volia i necessitava en aquell moment
era reivindicar els drets que tenim com a persones i treballadors que
som. L’únic objectiu que tenc en aquesta vida és la llibertat i aconseguir-
la està a les meves mans i a les de qualsevol que la desitgi.
Em faltava l’aire. Una mà feixuga m’estrenyia el coll. Estava més
paralitzat del que fins aquell moment ho havia estat. Mentre aquell
corpulent de merda m’agredia, l’agent estúpid m’anava murmurant
a l’orella coses sense sentit. <<Eres un terrorista…>> M’ofegava!
<<Atentando contra alguien superior a ti, que ingenuo eres…>> I
l’home em tenia agafat pel coll. La seva mà en feia dues de meves,
tenia molt múscul per tot, comparat amb jo aquell era un monstre
fastigós, no tan sols per l’aspecte sinó també per la seva forma
de pensar i d’actuar. M’asfixiava, a punt de perdre el coneixement
encara podia sentir aquelles paraules horroroses i estúpides pròpies
d’un titella del poder. <<Antiautoritario, y eso qué es? Esta palabra
no existe en este país. Sin autoridad el mundo sería una catástrofe,
sin el poder. Qué seria el mundo sin el poder? Dímelo si lo sabes!>>
Vaig inspirar profundament, semblava que hagués ressuscitat, havia
la pregunta que m’havia fet aquell home. <<El món sense poder
seria lliure. Les persones serien humans i no simple gent. En aquesta
societat tots sou súbdits del poder i ni tan sols us podeu expressar
lliurement, sinó mira el que m’ha passat a jo per voler reivindicar
els meus drets! El món s’ha convertit en una presó i tots som presos
d’ella, inclosos aquells que creis fer un gran servei al govern.>> <<Te
pudrirás en esta misma habitación! De aquí tú serás el único preso,
mientras nosotros viviremos en nuestras casas tranquilamente y encerrando
a más gente como tú.>>
Intentava fer-me el fort, però des que l’agent havia començat a
pronunciar cadascuna de les seves espantoses paraules, havia anat
perdent tota esperança i les llàgrimes m’havien començat a córrer les
galtes. No era el fet que m’ofeguessin el que em feria o de pensar que
potser em moriria a les mans d’aquells assassins, les llàgrimes de ràbia
eren fruit de les paraules que m’entraven dins el cap i em torturaven
cada segon que passava. M’entristia, i a la vegada m’enrabiava saber
que la majoria de gent pensava com ells, que tots es creien servidors del
poder i que ser-ho era l’única forma de viure, m’escandalitzava pensar
que la gent seguia indiferent a tanta crueltat i que no s’adonessin de
que venim al món essent iguals i que així seguim essent, tot i que
nosaltres mateixos creem aquestes diferències, aquesta superioritat
d’una posició social sobre una altre, la superioritat del ric per sobre el
pobre, de l’home sobre la dona, del gran sobre el petit…
Mentre jo em torturava pensant en tota la gent que sofriria per
culpa d’aquell sistema de vida. Mentre pensava en la vida que havia
viscut fins el moment, en tot aquell món desigual, en la rutina i la
indiferència de la gent, l’agent de policia i l’home corpulent se’n
reien de jo perquè m’havia posat a plorar, mentre amb un cinturó em
fuetejaven l’esquena m’anaven dient, cridant com bojos (ho eren)
que era un gallina, un llibertari fracassat, un terrorista i tot el que
us pugueu imaginar. Els meus crits de dolor s’anaven repetint consecutivament
un darrera l’altre, cada vegada amb menys intensitat
a causa del cansament i del sofriment, però en un moment donat
un crit esfereïdor va ressonar per tot l’edifici. La mà dreta banyada
en sang i l’esquerra amb la navalla esquinçant-me lentament la carn
perquè el patiment fos més dur. <<Esto es para que no puedas actuar
cap enrera i em van tallar els llavis. Sota els meus genolls una
bassa de sang s’estenia a poc a poc, com a poc a poc la tortura s’anava
fent més insuportable. Ja no tenia esperança per seguir endavant i un
pensament de suïcidi va passar ràpidament pel meu cap.
Pensava dir-li que em matés allà mateix, que agafés la pistola i
hem disparés directament al cor i d’aquella manera podria acabar
amb tot el sofriment. Em sabia greu pels meus companys però, no
podia aguantar cap més tortura, després de tant sofriment preferia
morir-me que continuar patint.
Aquell dia ho havia desitjat amb les darreres forces que em quedaven
però no vaig tenir el valor suficient per deixar la meva família
i els meus companys, això juntament amb les ganes de seguir lluitant
contra una societat opressora em van superar, gràcies a allò, ara puc
explicar que segueixo lluitant
--------------------------------------------------------------------------UN HECHO COMO ESTE NO MERECE TITULO
Mis manos palpaban el suelo gélido que se extendía debajo de mi cuerpo, me encontraba extendida en el suelo de una habitación pintada de blanco y con un enorme vidrio ante mis ojos, por mobiliario tan sólo había una silla de madera en el centro. Me acababa de despertar y no entendía por qué estaba allí. La cabeza me dolía y por más que lo intentara no podía recordar nada de lo que había hecho la noche anterior. intenté levantarme para salir de allí dentro e irme hacia casa pero, por más veces que lo intenté resultó imposible, como si el cuerpo se hubiera independizado de mi cerebro, como si físicamente estuviera muerta y mi alma estuviese luchando por volver a la vida, cuando las puertas al mundo ya se habían cerrado hacía tiempo. Ahora todavía, cuando pienso se me ponen los pelos de punta de solo recordar cada maldito segundo que pasé allí dentro, por suerte, grandes amigos que tengo, me han ayudado a superarlo, pero la impotencia que siento en saber como está todo todavía me supera, intento luchar, porque esta, como otras muchas , es una causa que se lo merece, pero, ¿no se puede hacer nada contra el poder? De repente, la puerta que se encontraba detrás mi cabeza se abrió de par en par, me dio un buen susto, no esperaba que allí pudiera haber más gente. entraron dos hombres, un agente de policía cualquiera y un tio alto y bastante corpulento vestido con ropa de calle. entraron y se dirigieron hacia mí. El agente se había quedado de brazos cruzados junto a la silla y el hombre corpulento me levantó del suelo, cogiéndome por los brazos, sin tener ningún cuidado en lo referente a si me estaba o no haciendo daño, como un objeto. Después me hizo sentar en la silla. Yo todavía tenía el cuerpo adormecido y no me reaccionaba, por lo tanto no podía levantarme ni hacer nada de nada, quizás por este hecho no me ataron. el agente traía en la mano derecha una carpeta que me iba a leer. Lo supe porque desde el momento en qué había entrado se la había ido mirando, más de una vez, de una manera muy extraña. Efectivamente procedió, en primer lugar a abrirla y volver a hacer un repaso, supongo que por no haberlo de leer todo y hacerme un resumen, y en segundo lugar empezó a anunciarme lo que más o menos estaba escrito a aquellas hojas. Atentamente, escuché, palabra por palabra, escuchando detenidamente cada frase escrita de aquel documento, sin perderme ningún punto ni ninguna coma. Decía así.
No hay comentarios:
Publicar un comentario